S'HA MALVENUT EL NOSTRE TEIXIT INDUSTRIAL

Crònica d’una mort anunciada: Piaggio tancarà la planta de fabricació de motocicletes Derbi. Malauradament, res de nou sota el cel. Aquesta és una més de les sagnies industrials no només del Baix Vallès, si no també de Catalunya: Yamaha anunciava el mateix dies enrere, Ficosa també feia un mal anunci, New Pol ja fa més de dos anys, Samsung, Valeo,etc.

El Vallès Oriental – una comarca industrial ., ha perdut més de 7000 llocs de treball i més de 400 empreses els últims quatre anys, altres milers d’empreses també ho han fet a Catalunya.

Alguna cosa passa al nostre país que no va bé, alguna cosa s’ha fet malament en els darrers anys com per perdre el valor més important de l’economia catalana: l’empresa i el treball.

És relativament fàcil culpar la crisi econòmica global de la davallada, però hi ha altres factors que estant fent que el país vagi “a mal borràs”. La política econòmica i fiscal del Tripartit Potser?

Jo crec que la problemàtica ve de més lluny. Fixeu-vos que les empreses que tanquen, se’n van a altres llocs i països, no totes als anomenats “països de l’est” o a la Xina, com es fa creure de vegades adduint als salaris més baixos. Algunes es traslladen dins de la Unió Europea, aquest és el cas per exemple de Piaggio (Derbi), però no és l’únic cas. Les empreses depenen del grup amb la seu central a Itàlia, França, Alemanya, Regne Unit, etc. On els governs d’aquells estats fa anys que duen a terme una política industrial decidida per salvaguardar el teixit productiu i econòmic del país. Està clar que també pateixen la crisi mundial !! Però gràcies a la política de salvaguarda se n’estan surtin millor i més ràpidament que nosaltres, els quals encara estem – i per força temps -, en la fase regressiva de l’economia productiva. No solament això, si no també perquè tenen uns sindicats més forts que han dut a terme la política de salvar els llocs de treball de les empreses que l’Estat protegia, i han sabut valdre la força dels treballadors d’aquestes empreses competitives per salvar els llocs de treball del seu país, amb més pes econòmic dins del grup, per davant dels treballadors de les empreses filials o d’altres països amb menys pes.

Però fixem-nos també que moltes de les empreses que ara tanquen o han tancat en els últims anys –abans de la crisi actual, recordem-ho -, havien estat empreses nascudes a casa nostre, com el cas de Derbi, fundada per Simeó Rabassa a principis del segle XX, i com moltes altres de Catalunya els propietaris de les quals no han sabut o no han pogut –vés a saber...-, mantenir el capital suficient per fer –ne una empresa competitiva en el temps, i adaptar-se constantment a les directrius internacionals de l’economia i les tendències industrials. Em dona la impressió que bona part del capital productiu del segle XX de Catalunya, s’ha malvenut a diners estrangers, tot i que ho venien com que les fàbriques seguirien sent molt importants a nivell de grup, però no deixaven de ser una sucursal. I de tot això no ens adonem fins ara !!.
I la política industrial i productiva de Catalunya? La Generalitat podem dir clarament que en té la culpa? Ni de bon tros !! tot i que tampoc a sabut dur a terme un política industrial i productiva en el temps, vaja: “la política del peix al cove”.
Els que estem diàriament pendents de les notícies polítiques veiem des de fa temps –anys diria jo -, com moltes d’aquestes empreses nascudes a casa nostre han traslladat els seus centres de decisió a Madrid. La tant catalana “La Caixa” per exemple, per no dir-ne moltes més. Perquè això? Doncs perquè el govern de l’Estat se l’has manegat perquè l’economia sigui un més dels braços centralistes de l’Estat espanyol. Perquè tot el teixit productiu i econòmic depengui del Govern de Madrid, i així decantar les decisions cap a una banda o altre de l’Estat segons com es portin uns o altres. I des d’un temps ençà als catalans ens toca el rebre.
Això vol dir: caiguda del teixit productiu català, més empreses que tanquen, menys capital en moviment al país (Catalunya)i més pobresa econòmica regional, més persones sense treball – quan molta gent va venir aquí per les millors expectatives de treball i nivell de vida -, menys inversions de l’Estat en tots els sectors –això si que és un escàndol !! . Per tant, què volem esperar de tot el què s’ha fet per mantenir l’economia productiva – empreses i treballadors -, des del capital privat de les grans fortunes fetes durant el segle XX i que no en queda gairebé res, i del capital públic (Generalitat i Estat), que devia haver salvaguardat el futur de Catalunya –perquè a la resta de l’Estat també hi ha crisi, però...
Aquest país que es diu Catalunya trigarà veure’s les orelles, però s’ha demostrat sempre que històricament només amb la força del treball d’empresaris emprenedors i de treballadors decidits podrem tirar Catalunya endavant malgrat les dificultats dels adversaris.