L’ASSASINAT DEL GENERAL JOAN PRIM
Avui fa 142 anys que Joan Prim i Parts –el general Prim-, va ser assassinat a Madrid quan era President del Consell de Ministres del Govern d ‘Espanya.
Aquest reusenc de naixement, militar de professió i polític progressista liberal va exercir una important influència en la història política de mitjans del segle XIX, un segle convuls per la quantitat d’esdeveniments ocorreguts: revolucions, república, reformes monàrquiques, absolutisme, pugnes entre branques de la monarquia, aixecaments i conspiracions. Però el que és més rellevant de Joan Prim és el seu involucrament en el progrés d’Espanya, també el seu compromís amb els interessos i reivindicacions –encara que incipients-, de Catalunya.
Declarat anticlerical, liberal, progressista, antiborbònic, però també combatent militar a les guerres carlines en el bàndol liberal i a la Guerra del Marroc amb resultats victoriosos.
Va ocupar diversos càrrecs com a militar d’alta graduació –Governador Militar de Barcelona, Capità General i Governador de Puerto Rico-, també va ser elegit diputat diverses vegades I ministre, brillant Parlamentari. Obligat en diverses ocasions a renunciar a la carrera militar o destituït per haver exercit com a polític progressista, detingut i empresonat altres vegades per conspirar, deportat, exiliat per pròpia voluntat, conciliador a nivell parlamentari, partidari de governs de concentració que mai van regir, partidari de la Restauració Monàrquica però contrari als Borbons.
La seva figura ha estat desfigurada i criticada al llarg de la història sense tenir en compte el seu temps, els esdeveniments que li va tocar viure i la seva pròpia ideologia.
Després de gairebé 200 anys del seu naixement podem jutjar el personatge. Clar partidari de reformar Espanya des de perspectiva democràtica liberal, d’aportar el discurs progressista republicà liberal que imperava a la Catalunya del segle IXX al debat espanyol, avui podem veure com no va ser entesa la seva idiosincràsia política ja que va arribar a patir greuges a nivell personal i professional –militar i polític-, fins a causar-li la mort per assassinat. Va intentar reformar les institucions i la mentalitat conservadora espanyola des de la vida parlamentaria, moltes vegades no va ser entès o no va saber defensar els interessos catalans a Madrid per els quals va haver de patir la incomprensió d’uns i altres.
En el moment actual de la història de Catalunya i amb els esdeveniments sobre els quals estem cavalcant, està prou clar que intentar reformar Espanya des de Catalunya és una missió impossible vists els esdeveniments de la història moderna d’ambdós territoris. Com tampoc han acceptat mai que un polític català pugui ocupar carteres transcendentals a Espanya, de cap partit o tendència política possible.
Els atributs que se li estan atorgant aquests dies com a polític reunificador d’Espanya, estant del tot manipulats per la mateixa dreta conservadora que el va lapidar políticament durant la seva carrera parlamentaria i no s’ajusten a la realitat del seu temps, per tant estan fora de lloc en l’actual situació espanyola.
